Arribem a l’última aturada del nostre viatge pels proveïdors europeus amb la visita a la fàbrica Le Creuset a Fresnoy-le-Gran (Francia) el dia 6 de setembre de 2011, 25 dies després d’iniciar la ruta cap a Kuhn Rikon.
Només passar la porta d’entrada ens va sorprendre veure la bandera espanyola hissada…ens qüestionàvem si era per nosaltres. Efectivament ens van confirmar que l’havien hissat per que tenien visita d’espanyols. Abans d’entrar a la fàbrica vam estar una estona a la recepció encuriosits per uns panells on estava desglossat tot el procés de fabricació. Des de les matèries primeres fins a l’acabat final. Ens va sorprendre que solament el 12% de material és nou. La resta prové de material reciclat. Això és un % molt elevat. Durant el procés de fabricació ho vam poder comprovar. Vam poder percebre trossos de bigues de ferro que es vessaven a l’olla de fondició.
Vam fer una visita com a la resta de fàbriques seguint tot el procés de fabricació.La visita es va iniciar amb una breu explicació de l’historia. La fàbrica que vam visitar es va construir feia 86 anys. Treballen aproximadament 150 persones però Le Creuset té una plantilla molt més gran. A tot el mon hi ha aprox. 600 persones. Tot allò que ens van explicar es pot resumir en l’enllaç que Le Creuset ofereix a la seva pàgina web en castellà i el procés de fabricació és pot seguir en aquest altre enllaç
Com molts d’altres de proveïdors han decidit romandre a la seva terra per garantir la qualitat del producte. Vam poder constatar que son una empresa emprenedora doncs mentre tothom retalla pressupostos Le Creuset estava en fase d’obres per duplicar la seva producció. Le Creuset és la única empresa que ens va deixar fer fotos al llarg del procés de fabricació i per constatar que la matèria prima prové del reciclatge vam fer aquesta foto amb restes de ferro provinents de la construcció. A més a més també ens van insistir molt en el tancament del cicle del producte. Es pot considerar un producte 100% reciclable doncs separen l’esmalt mitjançant un procediment per abrasió de partícules. Com tenen un percentatge alt de productes defectuosos reciclen en qualsevol fase de producció tots aquells que no superen l’estàndard de qualitat.
El procés de fabricació és molt interessant i també molt diferent a la resta de fàbriques que havíem visitat. La raó son els motllos. Generalment la producció funciona que es fabrica un motllo que serveix per produir en serie. En el cas de Le Creuset la producció no funciona així. Cada olla té el seu pròpi motllo que recull la fossa per donar forma a l’olla final. Això pot semblar desmesurat però no ho és. El motllo es fa de sorra que també és recicla.En aquesta foto podeu percebre l’olla dins el motllo de sorra refredant-se i a la següent les olles preparades per la primera capa d’imprimació.
Aproximadament construeixen 600 motllos en 1 hora. Si cada placa per fer 2 motllos té un cost de 15.000 euros podem fer-nos la idea dels costos que genera fer una olla. Com ja vam dir en altre entrada quan veus el conjunt de la fàbrica, la ma d’obra, la matèria primera, etc. comences a comprendre els preus finals dels productes de qualitat. Les olles refredades abans de ser esmaltades passen per altres processos per ajustar-les, retocar-les. El procés no és tan simple. Abans hi ha altres fases per polir, arreglar desperfectes d’acabat, nivelació i tancament de les tapes.
Aquest és el color original del producte. No vam poder assabentar-nos bé de tots els ingredients que formen la composició de les pintures però la pols de vidre era el principal.
Com sempre mil preguntes però no vam gosar estendre’ns molt més temps. A més havíem de recórrer més de 1.000 km en una jornada per arribar a Barcelona. Com a totes les visites vam aprendre molt sobre la fabricació dels productes però no tant sols això: Hem estret els llaços amb els proveïdors i ens emportem molta més informació per trametre als nostres clients. A la tornada del viatge vam escriure un resum que podeu consultar prement aquí
Ara pensant en el proper viatge…Cal fer alguna visita més propera de productors espanyols, què encara n’hi ha!
